23 de desembre 2009
Aquest any el meu pessebre té un nou membre.
És tracta d’una ovella negra.
Fins ara hi havia les ovelles de cada any, totes blanques, però enguany he volgut afegir-hi una de negre.
A mi sempre m’han caigut bé les ovelles negres i a totes les famílies n’hi ha, com a mínim, una.
Solen ser inofensives, més divertides que les avorrides blanques i sempre tenen noves aventures per explicar. No els importa ser el que són i acostumen a seguir fent la seva per mantenir intacta la reputació, que en el fons és el que més els agrada.
Així que aquest any ja tinc una ovella negra al meu pessebre i, què voleu que us digui?.
Aquest any el pessebre em sembla més autèntic que mai...
BON NADAL A TOTHOM!!!
17 de desembre 2009
"Es evidente que Dios me concedió un destino oscuro. Ni siquiera cruel. Simplemente oscuro. Es evidente que me concedió una tregua. Al principio, me resistí a creer que eso pudiera ser la felicidad. Me resistí con todas mis fuerzas, después me dí por vencido y lo creí. Pero no era la felicidad, era sólo una tregua. Ahora estoy otra vez metido en mi destino. Y es más oscuro que antes, mucho más".
La tregua. Mario Benedetti
01 de desembre 2009
27 de novembre 2009
20 de novembre 2009
13 de novembre 2009
Rebecca no se volvió cuando oyó pasos en el cigarral. Hizo visera con la mano, miró hacia las montañas y dijo: - mira qué nubes. Va a haber tormenta si vienen hacia aquí-.
Thea escuchó el comentario (siempre se daba cuenta enseguida de los cambios de humor, y a mí nunca dejaba de sorprenderme lo sensible que era, lo pendiente que estaba de los sentimientos de los adultos) y eso la llevó a preguntar: -¿por eso estás triste?-
-¿Triste?- dijo Rebecca volviéndose. -¿Yo? No. No me importa que llueva en verano. Hasta me gusta. Es mi lluvia favorita.-
-¿Tu lluvia favorita?- dijo Thea.
Recuerdo que frunció el ceño sopesando aquellas palabras, y luego exclamó: -pues la mía es la lluvia antes de caer.-
Rebecca se sonrió al oír aquello, pero yo dije (en plan pedante, supongo): - pero cielo, antes de caer, en realidad no es lluvia-.
Y Thea me dijo: ¿Y entonces qué es?- Y yo le expliqué: - pues es sólo humedad. Humedad en las nubes-.
[...]
Al poco rato sé quedó mirándome y meneó la cabeza con gesto de pena, como si discutir aquellas cosas con una idiota estuviera poniendo a prueba su paciencia.
–Ya sé que no existe -, dijo. – Por eso es mi favorita. Porque no hace falta que algo sea de verdad para hacerte feliz, ¿no?.
[...]
...La vida sólo empieza a tener sentido cuando te das cuenta de que a veces (muchas veces, casi siempre) dos ideas totalmente contradictorias pueden ser ciertas. Lo que había estado persiguiendo era una quimera, un sueño, algo imposible. Como la lluvia antes de caer.
La lluvia antes de caer. Jonathan Coe
10 de novembre 2009
HE WISHES FOR THE CLOTH OF HEAVEN
Had I the heavens' embroidered cloths,
Enwrought with golden and silver light,
The blue and the dim and the dark cloths
Of night and light and the half-light,
I would spread the cloths under your feet:
But I, being poor, have only my dreams;
I have spread my dreams under your feet;
Tread softly because you tread on my dreams.
Si tuviese yo las telas bordadas del cielo,
Recamadas con luz dorada y plateada,
Las telas azules y las tenues y las oscuras
De la noche y la luz y la media luz,
Extendería las telas bajo tus pies:
Pero, siendo pobre, sólo tengo mis sueños;
He extendido mis sueños bajo tus pies;
Pisa suavemente, pues pisas mis sueños.
W. B. Yeats
(L'imatge és de Flickr)
03 de novembre 2009
06 d’octubre 2009
02 d’octubre 2009
01 d’octubre 2009
CRÓNICA D’UNA TRILOGIA
El primer em va enganxar des del principi.
El segon se’m va fer una mica pesat però també em va agradar.
El tercer gairebé no l’acabo i si ho he fet, ha estat més per
no deixar-lo a mitges que per interès.
Si, estic parlant de Millenium
El primer em va enganxar des del principi.
El segon se’m va fer una mica pesat però també em va agradar.
El tercer gairebé no l’acabo i si ho he fet, ha estat més per
no deixar-lo a mitges que per interès.
Si, estic parlant de Millenium
29 de setembre 2009
“Así terminó todo.
Todo terminó en aquel momento, el arte, el sexo, el amor, la alegría. Mi primera muerte se tomó más tiempo. Los restos de mi antigua inocencia, de mi antigua esperanza, se irían extinguiendo poco a poco, gota a gota, durante una agonía tan larga como aquel verano, el plazo que mi vida necesitaba para convertirse en un simulacro inaceptable de mi vida. Nada parecía aún demasiado grave, sin embargo.
[...]. Cuando le acompañé a la estación, ninguno de los dos teníamos ganas de hablar, pero él parecía tranquilo. Por eso no nos despedimos del todo, no para siempre, y yo sólo quise hacerle una pregunta:
- ¿Qué va a pasar ahora?.
- No lo sé - me contestó -. Tengo que pensarlo. Necesito tiempo para pensar, pero al final se me ocurrirá algo, seguro, ya lo sabes. Siempre se me ocurre algo."
Castillos de cartón. Almudena Grandes
23 de setembre 2009
18 de setembre 2009
ELLA
Arriba el temps de no esperar ningú.
Passa l'amor, silenciós, fugaç,
com en la llunyania un tren nocturn.
No hi ha ningú. És l'hora de tornar
al desolat domini de l'absurd,
a sentir-se culpable, a la vulgar
por de perdre el que sempre ha estat perdut.
A l'inútil i sòrdid temps moral.
És hora de donar-se per vençut
pel treball solitari, un altre hivern.
Quants en queden encara? Quin sentit
te aquesta vida on sempre t'he buscat,
si ja m'ha arribat l'hora tan menuda
de comprovar que mai no has existit?
Joan Margarit
04 de setembre 2009
01 de setembre 2009
31 de juliol 2009
VACANÇA
1 f. [LC] Estat d’un càrrec, d’una plaça, etc., vacants. La vacança d’una càtedra.
2 1 f. pl. [LC] Temps de repòs durant el qual cessen els estudis d’una escola, els treballs d’un tribunal, etc. Les vacances de Nadal.
2 2 f. pl. [LC] Temps de repòs concedit a un funcionari o a un treballador. Estar algú de vacances. Passar les vacances al camp.
28 de juliol 2009
La renuncia es una forma de morir,
poco a poco limitamos el espacio
y nos vamos haciendo más pequeños.
Entonces
la posibilidad no amplía las metas,
queda al otro lado de la pared
y la empuja hacia nosotros.
Para verla de lejos
caminamos hacía atrás,
donde ya hemos dejado la parte.
Y tropezamos
con las decisiones que nunca
hemos tomado,
aquellas que hacen el pasado
insoportable.
El pasado es un lugar,
acomodarse
es otra forma de morir.
El cuadrado. Dulce Chacón
27 de juliol 2009
24 de juliol 2009
"-¿Y tú?- quiere saber el Mago cuando le habla ella de estas cosas, -¿sigues esperando también tú que alguien te regale un buen día la luna?- [...]
Y Elena protesta: - no lo entiendes, lo mío es muchísimo peor, por que a mí sí me regalaron la luna, con cintas doradas y papel de seda, yo sí la tuve de veras, y por eso quedé, cuando la perdí, enferma para siempre de nostalgia.-"
Para no volver. Esther Tusquets
21 de juliol 2009
Hi havia una vegada un estrany al jardi que escrivia cartes d'amor a la seva estimada des de la ciutat cansada mentre se li ficava la lluna a casa en una invasió subtil que li va deixar l'honor a la deriva...
Pere Calders va morir a Barcelona avui fa quinze anys.
14 de juliol 2009
“No és veritat. El viatge no s'acaba mai. Només els viatgers s'acaben. I fins i tot ells poden perdurar en forma de memòria, de record, de relat. Quan el viatger s'ha assegut a la sorra de la platja i ha dit: “No hi ha res més a veure”, sabia que no era així. El final d'un viatge no és més que el començament d'un altre. S'ha de veure el que no s'ha vist, veure una altra vegada el que ja es va veure, veure a la primavera el que s'havia vist a l'estiu, veure de dia el que es va veure de nit, amb sol el lloc on l'altra vegada plovia, veure el camp de blat tendre, el fruit granat, la pedra que ha canviat de lloc, l'ombra que no hi era. S'han de tornar a fer els passos que ja es van fer, per repetir-los, i per traçar camins nous al costat. S'ha de recomençar el viatge. Sempre. El viatger torna de seguida.”
Viatge a Portugal. José Saramago
10 de juliol 2009
29 de juny 2009
22 de juny 2009
05 de juny 2009
El meu amor sense casa.
L´ombra del meu amor sense casa.
La bala que travessa l´ombra del meu amor sense casa.
Les fulles que cobreixen la bala que travessa l´ombra del meu
amor sense casa.
El vent que arrenca les fulles que cobreixen la bala que travessa
l´ombra del meu amor sense casa.
Els meus ulls que arrelen en el vent que arrenca les fulles
que cobreixen la bala que travessa l´ombra del meu amor
sense casa.
El meu amor que s´emmiralla en els ulls que arrelen en el vent
que arrenca les fulles que cobreixen la bala que travessa
l´ombra del meu amor sense casa.
Maria Merce Marçal
23 d’abril 2009
24 de març 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)