29 de novembre 2011




¿A partir de qué momento empezamos a lamentarnos de todo lo que ya no podremos rectificar?
¿ Sucede siempre?"


Tiempo de vida. Marcos Giralt Torrente

22 de novembre 2011





Passen els minuts. Passen les hores. Passa algun dia. Ha llegit de tot. Ha fet de tot. Però resulta molt difícil escapar al propi silenci.
Ho va dir fins i tot un savi japonès: pots escapar del soroll del riu i de les fulles al vent però el veritable soroll és dintre teu.

Perdona si et dic amor. Federico Moccia

18 de novembre 2011




Por eso: la tristeza está en comprender.
Mira los animales, esos peces que a ti te apenan tanto, recién desanzuelados,
contrayéndose y saltando hasta morir. Les duele el músculo pero no están tristes,
porque no se lo explican, ni lo intentan. La angustia es comprender que nos falta algo
y no sabemos lo que es. Hay en nuestros adentros un abismo sin fondo.
A veces creemos llenarlo con algo muy deseado pero que, una vez conseguido,
ha agrandado el abismo. Ése es el hombre.


La sirena. Jose Luis Sampredro

17 de novembre 2011





Alicia:

Quant temps és per sempre?

Conill Blanc:

A vegades, només un segon.

Alicia en el País de les Meravelles. Lewis Carroll

09 de novembre 2011




Hi ha un solitut del mar,

una solitut de l’espai,

una solitut de la mort.

I no obstant, semblen companyia

comparades amb aquella més profunda

intimitat polar,

infinitut finita:

la de l’ànima amb ella mateixa.


 Emily Dickinson

07 de novembre 2011




...tornaràs a beure,
tornaràs a viure,
tornaràs a tremolar...


Tornaràs a tremolar (cançó). Mishima

03 de novembre 2011





Jo tinc vida pròpia. Els amics també. I com s´interrelacionen aquestes vides?
El que jo faig, el que jo dic, quina importància té en la vida dels altres?
Puc influir-los amb les meves accions, puc dominar-los?
Jo estic convençut que no. I ells a mi tampoc.
El problema, però, aleshores, és assumir la terrible solitud que comporta aquest fet.
Vivim sols, aquesta és la gran sorpressa. I només acceptant la nostra solitud,
edificant-la curosament, estimant-la, podem no fer mal als altres.
L´amistat, l´amor, etc., són projeccions egoistes del propi jo.
Hi ha un buit terrible entorn nostre que assagem d´omplir amb exterioritzacions de
nosaltres mateixos: els meus poemes, els meus amics.
I quan el poema desenvolupa la seva vida, s´independitza necessàriament de mi.
I quan els amics se´n van de casa, viuen la seva vida, i jo quedo inevitablement tancat
dins els límits de la meva.
La realitat és això. La vida és això. La meva vida.
I quan parlo de llibertat només puc parlar de la meva llibertat.
No tinc cap dret sobre els altres, com no en tinc cap sobre els poemes.
Ells tampoc no tenen cap dret sobre mi. Els qui m´estimen són feliços estimant-me.
Per això ho fan. No crec que això sigui la descoberta del gran egoisme.
No crec que això sigui trist.
Acceptar la pròpia inanitat i la pròpia solitud és una prova veritable d´amor a un mateix
i als altres.
Una prova (l´única possible) de llibertat.


Joc d´escacs. Miquel Martí i Pol