24 de juny 2017




Quan ets avall de tot només pots anar cap amunt.



Foto: Fan Ho




17 de juny 2017







M'adono que és impossible entrar en la solitud d'un altre. Si és veritat que podem arribar a conèixer un altre ésser humà, encara que només sigui una mica, ho és només en la mesura que ell vulgui que el coneguin. Un home pot dir: tinc fred. O bé pot no dir res i el veurem tremolar. En tots dos casos, sabrem que té fred. 
Però, i l'home que no diu res i no tremola?


Paul Auster



06 de juny 2017








Sempre he cregut que cap vida hauria de pesar més de 32 quilos.

Santiago Roncagliolo


Foto: Maleta. Chema Madoz


30 de maig 2017





Són certes les paraules que vam dir-nos,
certa la primavera del teu cos
i cert l'espill d'amor dels teus ulls negres.

Suau plovia sobre el bosc tendríssim

de pins i diminutes margarides.
Sols el silenci, sols nosaltres sols.

D'aquí a molts anys potser recordaràs

que algú, algun dia, et va estimar moltíssim.
I et pujarà a la gola una dolçor
com una immensa mel, com una música.
La mateixa dolçor que ara jo sento
recordant-te en la meva soledat.

Res no val tant com un instant d'amor.



Maig d'amor. Gerard Vergés





24 de maig 2017







Ciertas cosas te quedan como un tatuaje en el cuerpo. Yo tengo algunos versos tatuados en la memoria.


Julio Cortázar

18 de novembre 2014


13 d’agost 2014


N’hi ha que estem condemnats a viure en una capsa d’on només ens podem escapar temporalment. Nosaltres, els que tenim l’esperit bloquejat i els pensaments confinats, els que tenim l’ànsia d’esclatar, d’inundar-ho tot amb un torrent de ràbia, joia o fins i tot bogeria, però no tenim enlloc on anar, cap lloc al món, perquè ningú no ens voldrà tal com som i no podem fer res més que lliurar-nos al plaer secret de les nostres sublimacions, l’arc d’una frase, el petó d’una rima, la imatge que es forma al llenç o al paper, la cantata interior, el brodat ocult, el punt de creu fos i somiador sorgit de l’infern, el cel o el purgatori, o de cap d’aquests tres llocs, però de nosaltres n’ha de sorgir una mica de soroll i de fúria, quatre platerets que ressonin en el buit. Qui ens ho podria negar, si és la mera pantomima d’un frenesí? A nosaltres, els actors que passegem amunt i avall per un escenari que ningú mira, amb l’entranya remoguda i els punys abrandats? [...] Per què? Per què no? Per què? Per què no?.

 
Un estiu sense homes. Siri Hustvedt