Jo tinc vida pròpia. Els amics també. I com s´interrelacionen aquestes vides?
El que jo faig, el que jo dic, quina importància té en la vida dels altres?
Puc influir-los amb les meves accions, puc dominar-los?
Jo estic convençut que no. I ells a mi tampoc.
El problema, però, aleshores, és assumir la terrible solitud que comporta aquest fet.
Vivim sols, aquesta és la gran sorpressa. I només acceptant la nostra solitud,
edificant-la curosament, estimant-la, podem no fer mal als altres.
L´amistat, l´amor, etc., són projeccions egoistes del propi jo.
Hi ha un buit terrible entorn nostre que assagem d´omplir amb exterioritzacions de
nosaltres mateixos: els meus poemes, els meus amics.
I quan el poema desenvolupa la seva vida, s´independitza necessàriament de mi.
I quan els amics se´n van de casa, viuen la seva vida, i jo quedo inevitablement tancat
dins els límits de la meva.
La realitat és això. La vida és això. La meva vida.
I quan parlo de llibertat només puc parlar de la meva llibertat.
No tinc cap dret sobre els altres, com no en tinc cap sobre els poemes.
Ells tampoc no tenen cap dret sobre mi. Els qui m´estimen són feliços estimant-me.
Per això ho fan. No crec que això sigui la descoberta del gran egoisme.
No crec que això sigui trist.
Acceptar la pròpia inanitat i la pròpia solitud és una prova veritable d´amor a un mateix
i als altres.
Una prova (l´única possible) de llibertat.

Joc d´escacs. Miquel Martí i Pol