N’hi ha que estem condemnats a viure en una capsa d’on només ens podem escapar temporalment. Nosaltres, els que tenim l’esperit bloquejat i els pensaments confinats, els que tenim l’ànsia d’esclatar, d’inundar-ho tot amb un torrent de ràbia, joia o fins i tot bogeria, però no tenim enlloc on anar, cap lloc al món, perquè ningú no ens voldrà tal com som i no podem fer res més que lliurar-nos al plaer secret de les nostres sublimacions, l’arc d’una frase, el petó d’una rima, la imatge que es forma al llenç o al paper, la cantata interior, el brodat ocult, el punt de creu fos i somiador sorgit de l’infern, el cel o el purgatori, o de cap d’aquests tres llocs, però de nosaltres n’ha de sorgir una mica de soroll i de fúria, quatre platerets que ressonin en el buit. Qui ens ho podria negar, si és la mera pantomima d’un frenesí? A nosaltres, els actors que passegem amunt i avall per un escenari que ningú mira, amb l’entranya remoguda i els punys abrandats? [...] Per què? Per què no? Per què? Per què no?.

 

Un estiu sense homes. Siri Hustvedt