Perquè has vingut ara torno a estimar:
diré el teu nom
i el cantarà l'alosa.

Perquè has vingut. Poema de la rosa als llavis. Joan Salvat-Papasseit



Feliç Sant Jordi 2012!!!!!!!

...sin embargo sentía una gran nostalgia, de qué no podría decirlo, pero era una gran nostalgia de una vida pasada y de una vida futura, sostiene Pereira.

Sostiene Pereira. Antonio Tabucchi

Però la gran, la tremenda veritat és aquesta: patir no serveix per res.


Cesare Pavese

Las contradicciones parecen insufribles
en nuestro mundo.
Pero uno intenta
huir de ellas
como los pájaros:
huir quedándose.


Contradicciones, pájaros.  Ángeles Mora

¿Y quién no tiene un amor?
¿Y quién no goza entre amapolas?


Alejandra Pizarnik

La por a envellir neix del reconeixement de que hom no està vivint la vida que desitja.
És equivalent a la sensació d’estar usant el present de forma errònia.

Susan Sontag

No comprens que aquest mati tinc el cor fet a miques i a fora tot és gris?

Els subterrànis. Jack Kerouac

PRESÈNCIA


Molt poques coses
fan més companyia
que un dolor lleu.


Seguir un buzón. Renacimiento. Virginia Aguilar Bautista

Em costa imaginar-te absent per sempre.

Tants de records de tu se m'acumulen

que ni deixen espai a la tristesa

i et visc intensament sense tenir-te.

No vull parlar-te amb veu melangiosa,

la teva mort no em crema les entranyes,

ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure;

em dol saber que no podrem partir-nos

mai més el pa, ni fer-nos companyia;

però d'aquest dolor en trec la força

per escriure aquests mots i recordar-te.

Més tenaçment que mai, m'esforço a créixer

sabent que tu creixes amb mi: projectes,

il.lusions, desigs, prenen volada

per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,

i amb tu i per tu somnio d'acomplir-los.

Te'm fas present en les petites coses

i és en elles que et penso i que t'evoco,

segur com mai que l'única esperança

de sobreviure és estimar amb prou força

per convertir tot el que fem en vida

i acréixer l'esperança i la bellesa.

Tu ja no hi ets i floriran les roses,

maduraran els blats i el vent tal volta

desvetllarà secretes melodies;

tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre

entre el record de tu, que m'acompanyes,

i aquell esforç, que prou que coneixes,

de persistir quan res no ens és propici.

Des d'aquests mots molt tendrament et penso

mentre la tarda suaument declina.

Tots els colors proclamen vida nova

i jo la visc, i en tu se'm representa

sorprenentment vibrant i harmoniosa.

No tornaràs mai més, però perdures

en les coses i en mi de tal manera

que em costa imaginar-se absent per sempre.

          Miquel Martí i Pol

Serán necesarios años antes de que la hierba
vuelva a crecer, antes de que un nuevo amor
vuelva a poblar los lugares del desastre
y los lugares del desastre eres tú toda entera,
desde el vestido de algodón a los pensamientos prohibidos,
desde tu gusto por el té a tu melancolía de primavera.


Un simple vestido de fiesta. Christian Bobin

Y aquí, entre tanta gente, en la ciudad,
siente uno que no importa nada a nadie.

Ciudad del Hombre. NY. José María Fonollosa

 

Vuelvo a ser, sin serlo,
un sueño apaciguado,
un murmullo que camina
en calles con límites exactos.
Y vuelvo a ser.
Pero no soy.
Las cosas a las que vuelvo
son ceniza despierta,
y yo observo mi infancia
en las sombras de los muebles.
Me duele una lágrima antigua,
tu recuerdo, mis ansias;
y la forma de los besos
cuando sólo eran soñados.
Es verdad que he crecido
pero no sé hacia dónde.
Vuelvo a ser.
Recuerdo.
Y nada es lo mismo.


Vuelvo a ser. Laura Zorrilla

La travesía del desierto está llena de trampas, de dolorosas imágenes que conducen a los oasis perdidos, de espejismos burlones. Pero estos acompañantes, siendo tenaces, apenas tienen importancia si los comparamos con la abrumadora compañía de las preguntas. Estas son las que provocan la abismal soledad, la sed inagotable que quema la garganta: ¿cuándo empezó realmente la travesía?, ¿por qué?, ¿cuándo acabará, si es que acaba? Las trampas, las imágenes perdidas, los espejismos son accidentes en los márgenes del camino.
La auténtica travesía del desierto son las preguntas.


El cazador de instantes. Rafael Argullol

¿A partir de qué momento empezamos a lamentarnos de todo lo que ya no podremos rectificar?
¿ Sucede siempre?"


Tiempo de vida. Marcos Giralt Torrente

Passen els minuts. Passen les hores. Passa algun dia. Ha llegit de tot. Ha fet de tot. Però resulta molt difícil escapar al propi silenci.

Ho va dir fins i tot un savi japonès: pots escapar del soroll del riu i de les fulles al vent però el veritable soroll és dintre teu.

Perdona si et dic amor. Federico Moccia

Por eso: la tristeza está en comprender.
Mira los animales, esos peces que a ti te apenan tanto, recién desanzuelados,
contrayéndose y saltando hasta morir. Les duele el músculo pero no están tristes,
porque no se lo explican, ni lo intentan. La angustia es comprender que nos falta algo
y no sabemos lo que es. Hay en nuestros adentros un abismo sin fondo.
A veces creemos llenarlo con algo muy deseado pero que, una vez conseguido,
ha agrandado el abismo. Ése es el hombre.


La sirena. Jose Luis Sampredro

Alicia:

Quant temps és per sempre?

Conill Blanc:

A vegades, només un segon.

Alicia en el País de les Meravelles. Lewis Carroll

Hi ha un solitut del mar,

una solitut de l’espai,

una solitut de la mort.

I no obstant, semblen companyia

comparades amb aquella més profunda

intimitat polar,

infinitut finita:

la de l’ànima amb ella mateixa.

 Emily Dickinson

...tornaràs a beure,
tornaràs a viure,
tornaràs a tremolar...


Tornaràs a tremolar (cançó). Mishima

Jo tinc vida pròpia. Els amics també. I com s´interrelacionen aquestes vides?
El que jo faig, el que jo dic, quina importància té en la vida dels altres?
Puc influir-los amb les meves accions, puc dominar-los?
Jo estic convençut que no. I ells a mi tampoc.
El problema, però, aleshores, és assumir la terrible solitud que comporta aquest fet.
Vivim sols, aquesta és la gran sorpressa. I només acceptant la nostra solitud,
edificant-la curosament, estimant-la, podem no fer mal als altres.
L´amistat, l´amor, etc., són projeccions egoistes del propi jo.
Hi ha un buit terrible entorn nostre que assagem d´omplir amb exterioritzacions de
nosaltres mateixos: els meus poemes, els meus amics.
I quan el poema desenvolupa la seva vida, s´independitza necessàriament de mi.
I quan els amics se´n van de casa, viuen la seva vida, i jo quedo inevitablement tancat
dins els límits de la meva.
La realitat és això. La vida és això. La meva vida.
I quan parlo de llibertat només puc parlar de la meva llibertat.
No tinc cap dret sobre els altres, com no en tinc cap sobre els poemes.
Ells tampoc no tenen cap dret sobre mi. Els qui m´estimen són feliços estimant-me.
Per això ho fan. No crec que això sigui la descoberta del gran egoisme.
No crec que això sigui trist.
Acceptar la pròpia inanitat i la pròpia solitud és una prova veritable d´amor a un mateix
i als altres.
Una prova (l´única possible) de llibertat.

Joc d´escacs. Miquel Martí i Pol