No he conegut l’obra de Ryszard Kapuściński fins fa molt poc.

Me’l van recomanar i la veritat és que el primer llibre que vaig llegir, “Viatges amb Heròdot”, em va enganxar des de la primera plana.

Kapuściński ha estat descrit per alguns experts en la seva obra com un gran humanista, un mestre indiscutible del periodisme.

Per mi va ser un descobriment total. És honest i sincer amb el que ens diu a través dels seus escrits, plens d’anècdotes i descripcions fidels que t’ajuden a situar-te, fets amb un llenguatge senzill que descriu les coses des de el seu punt de vista personal però sempre conscient de que aquella només és la seva opinió i que al món hi poden conviure moltes opinions que són igualment vàlides i que s’han de respectar.

Com Heròdot, sempre estava interessat per les coses que desconeixia, per la gent anònima que te tant a dir molts cops, disposat a escoltar i a donar-li una oportunitat a qualsevol cosa nova que se li plantegés.

Viatjava sol amb la única companyia del llibre de Heròdot, fidel company, que li va regalar la seva cap abans del primer viatge i que sempre l’acompanyava per tot arreu.

En una entrevista que li van fer no fa massa temps va dir: La meva vida ha estat un creuar constant de fronteres, tant físiques com metafísiques. Aquest és per mi el veritable sentit de la vida.

El passat dimarts va creuar la seva última frontera.

I estic segura de que sigui on sigui, s’ho mira tot amb els ulls ben oberts, sense dissimular la seva curiositat i sense deixar de prendre notes a ma, com Heròdot.