18 de setembre 2009



ELLA

Arriba el temps de no esperar ningú.
Passa l'amor, silenciós, fugaç,
com en la llunyania un tren nocturn.
No hi ha ningú. És l'hora de tornar
al desolat domini de l'absurd,
a sentir-se culpable, a la vulgar
por de perdre el que sempre ha estat perdut.
A l'inútil i sòrdid temps moral.
És hora de donar-se per vençut
pel treball solitari, un altre hivern.
Quants en queden encara? Quin sentit
te aquesta vida on sempre t'he buscat,
si ja m'ha arribat l'hora tan menuda
de comprovar que mai no has existit?


Joan Margarit