Recordo haver escrit que, al final del dia, només una cosa era essencial per mi: estar amb tu. No puc imaginar-me seguir escrivint si tu ja no hi ets. Tu ets allò essencial sense el qual tota la resta, encara que sembli molt important, perd tot el seu sentit i la seva importància. Et dic això a la dedicatòria del meu últim treball.
Acabes de fer 82 anys. Has encongit sis centímetres, no peses més de quaranta-cinc kilos i segueixes igual de bella, elegant i desitjable com quan et vaig conèixer.
Fa cinquanta-vuit anys que vivim junts i t'estimo més que mai. T'escric per comprendre el que he viscut, el que hem viscut junts. Fa poc que m'he tornat a enamorar de tu una vegada més i sento de nou dins meu el buit devorador que només es calma abraçant el teu cos contra el meu.[...] Escolto la veu de Kathleen Ferrier que canta die Welt ist leer, Ich will nicht leben mehr i em desperto.
Espio la teva respiració, la meva mà t'acarona.
A cap dels dos ens agradaria tenir que sobreviure a la mort de l'altre.
Sovint ens hem dit que, en el cas de tenir una segona vida, ens agradaria passar-la junts.


Carta a D. Història d'un amor. André Gorz