La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l'aire. Mira, s'obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se'ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d'olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se'n van
de pressa. Digues, te'n recordaràs
d'aquesta cambra?
- Que lentes les fulles roges de les veus,
- que incertes quan vénen a colgar-nos.
- Adormides,
- les fulles dels meus besos van colgant
- els recers del teu cos, i mentre oblides
- les fulles altes de l'estiu, els dies
- oberts i sense besos, ben al fons
- el cos recorda:
- encara tens la pell mig del sol, mig de la lluna.
Cambra de tardor. Gabriel Ferrater
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada