18 de novembre 2010





I quan me’n adono de com passarem per aquest món sense deixar cap
empremta desprès de haver viscut unes vides estúpides, comprenc amb
ràbia que a la vida l’únic que compta és l’amor.

La neu. Orhan Pamuk

14 de novembre 2010





(Poema IV del Libro I)


Si yo te comentase que la vida es mentira,
háblame del amor o de tu cuerpo,
de la noche contigo.

Y recuérdame luego
los días que son días porque alguien me ama
o acaso
porque tú me prefieres.

Diario cómplice. Luis Garcia Montero

12 de novembre 2010




El suïcidi és l’absència total de música.

Josep Palau i Fabre. (París, octubre-novembre del 1947)

30 d’octubre 2010

Ànima

Silencis,
silencis que parlen sols,
silencis que ho diuen tot.
Mirades,
mirades que traspassen cors,
mirades que ho veuen tot,
quan tot ets tu.
Parlar-te, que em parlis,
que sigui real,
dir-te mil vegades el que sento,
i que sigui sempre sorprenent,
la simplicitat de mots i gestos,
la infinita complexitat
dels nostres equilibris,
de les nostres voluntats,
la vida, només la vida,
la vida al teu costat.



Tu

Conjunció impossible,
d'estrelles i volcans,
deliris improbables,
de desig i ànimes creuades,
el món als teus llavis,
i els teus llavis al meu cos,
i el meu cos en el teu,
i tots dos junts,
una vida tot just començada.

Underneath (blog)

23 d’octubre 2010




Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.

D'Imitació del foc. Bartomeu Rosselló-Pòrcel

16 d’octubre 2010




Cada segon amb tu compte més que qualsevol altre segon.

Tant de bo fos cert. Marc Levy

10 d’octubre 2010




La nostra existència no és res més que una petita escletxa de llum entre dues eternitats de tenebres.

Vladimir Nabokov

08 d’octubre 2010




Fabriquem una màscara per trobar-nos amb les màscares dels altres.
I després ens preguntem per què no tenim a qui estimar, per què ens sentim tan sols.


Eshin

03 d’octubre 2010



La teva mirada més lleu m'obrirà
encara que jo m’hagi tancat com un puny;
sempre obres, pètal a pètal, el meu esser,
com la primavera obre tocant
habilment, misteriosament,
la seva primera rosa.
No sé que hi ha en tu que obre i tanca
però, és cert que alguna cosa em diu
que la veu dels teus ulls
és més profunda que totes les roses.
Ningú, ni tant sols la pluja
té unes mans tan petites.


E.E. Cummings

28 de setembre 2010






Escampades a la taula
dibuixen abstractes mapes, les molles,
camins il.legibles de tendresa
entre dos plats.
I presencien geloses l’art,
de vegades absent de paraules,
d’estimar-nos.

A la barana dels teus dits (38).Tibau, Jesús Ma.

23 de setembre 2010





És la claror daurada de la posta
D'un dia de tardor
Que veig els teus ulls i
Que m'ofrenen
La teva tremolor.
És aquell deix cansat, com d'arribada,
Després de tràngol forts,
A l'esperat recer on tots els somnis
Troben la pau dels ports.
És el somriure lleu, la veu sonora
D'haver estimat ja tant,
Que em prenen dolçament i se m'emporten
Sense saber on van...


Claror de tardor. Rosa Leveroni

19 de setembre 2010





Recordo haver escrit que, al final del dia, només una cosa era essencial per mi: estar amb tu. No puc imaginar-me seguir escrivint si tu ja no hi ets. Tu ets allò essencial sense el qual tota la resta, encara que sembli molt important, perd tot el seu sentit i la seva importància. Et dic això a la dedicatòria del meu últim treball.
Acabes de fer 82 anys. Has encongit sis centímetres, no peses més de quaranta-cinc kilos i segueixes igual de bella, elegant i desitjable com quan et vaig conèixer.
Fa cinquanta-vuit anys que vivim junts i t'estimo més que mai. T'escric per comprendre el que he viscut, el que hem viscut junts. Fa poc que m'he tornat a enamorar de tu una vegada més i sento de nou dins meu el buit devorador que només es calma abraçant el teu cos contra el meu.[...] Escolto la veu de Kathleen Ferrier que canta die Welt ist leer, Ich will nicht leben mehr i em desperto.
Espio la teva respiració, la meva mà t'acarona.
A cap dels dos ens agradaria tenir que sobreviure a la mort de l'altre.
Sovint ens hem dit que, en el cas de tenir una segona vida, ens agradaria passar-la junts.


Carta a D. Història d'un amor. André Gorz

09 de setembre 2010

He escoltat cançons, les he ballat, n'hi ha que m'han fet riure, somiar i també he plorat amb algunes però mai n'havía pintat cap...

"Soy tu aire..."

28 d’agost 2010




Per veure un món en un grà de sorra
i un cel en una flor silvestre
subjecta l'infinit a la palma de la teva mà,
i l'eternitat en una hora.

Auguris d'innocència. William Blake

26 d’agost 2010




"El temps no s'ha d'aprofitar. El temps s'ha de viure."

Raimón Pannikar

20 de juliol 2010




Alguna vez, de pronto, me despierto:
Un dolor me recorre tenazmente,
un dolor que está siempre, agazapado,
por saltar, desde adentro.
Entonces tengo miedo.
Entonces, me doy cuenta que estoy sola
frente a mí, frente a Dios, frente a un espejo
lleno de mis imágenes,
de rostros polvorientos.

Estoy sola, pero siempre estoy sola:
Es lo único cierto.
El amor era un huésped,
la soledad es siempre el compañero
que permanece al lado, inconmovible.
Lo único seguro, verdadero.
Oigo mi corazón, vieja campana
que dobla y que golpea,
que rebota en las sienes y en la nuca
y en la boca y los dedos.
Es cierto, tengo miedo.
Miedo de no poder gritar, de pronto,
de que ya sea demasiado tarde
para un ruego.
La costumbre ahoga las palabras
y alarga el desencuentro.
Ah, tantas cosas quedarán ocultas,
perdidas, sin recuerdo,
tantas palabras que no fueron dichas,
tantos gestos.

Unos dirán: Yo sé, la he conocido,
fue una ardiente rebelde,
se desolló las manos y la vida
por defender los que creyó más débiles.
Otros dirán: Yo sé, la he conocido,
era dura, malévola,
avara de ternura, con la boca
mostraba su desprecio.
Alguien dirá: Y cómo sonreía...
Qué importa
lo que vendrá después del gran silencio.
Claro que tengo miedo.
Así, en la madrugada
mientras algún dolor -un dolor, siempre-
va hincando sus agujas en mi cuerpo,
abro las manos en la sombra dulce
para atrapar mi soledad, de nuevo,
y me quedo a su lado, sin moverme,
con los ojos abiertos
la vida detenida.
Toda mi sangre es un temor inmenso.


Alguna vez, de pronto, me despierto.... Julia Prilutzky

18 de juny 2010




Primer día: presentación en el aeropuerto. Los excursionistas contarán con la asistencia del personal de la agencia de viajes en todo lo que se refiere a embarque de equipajes, verificación de pasaportes, etc. Usted —sólo usted— recibirá un sobre cerrado. En él, un mensaje: “El nombre de ella es Eugenia”.
Segundo día: llegada a Puerto Balladero. En el aeropuerto estará aguardando a los excursionistas la guía, muchacha bellísima. Sonriendo, se acercará a usted y dirá: “Soy Eugenia”.
Mañana libre. La tarde, paseo por la ciudad, visita al antiguo mercado y a la catedral de San Carlos, Eugenia siempre sonriendo para usted.
Tercer día: libre para compras. Eugenia ofrecerá acompañarlo al barrio de artesanos. Usted le comprará regalos y la convidará a cenar al célebre El Hueco. Después ella volverá con usted al hotel. Tórrida noche de amor.
Cuarto día: visita al lago Huatzli-Cucho. Usted y Eugenia pasearán tomados de las manos, sin ocuparse de los cuchicheos y las sonrisas irónicas de los otros excursionistas.
Quinto día: viaje a las cataratas de Tronado. Incomprensiblemente, la guía Eugenia se mostrará esquiva, enigmática. En el almuerzo (Paradero del León, famoso por sus asados) ella se sentará lejos de usted. A la noche, hospedado en el Hotel Alhambra (cuatro estrellas), usted la aguardará en vano.
Sexto día: visita al antiguo Castillo de los Leopardos, con sus ingeniosos puentes levadizos. Junto a la muralla, usted, angustiado, intentará agarrarla: ¿Qué tienes, Eugenia, qué pasa? No pasa nada, responderá ella soltándose.
Por la noche, espectáculo de danzas folclóricas con el conjunto Águilas del Sol. De vuelta al hotel, usted se encerrará en su cuarto, llorando mucho.
Séptimo día: visita al monasterio de San Ignacio. Almuerzo al aire libre. Visita al Museo de Cerrajeros. Paseo por la playa. Por la noche: fiesta de despedida. Eugenia no irá.
Octavo día: regreso y fin de nuestros servicios.

Paquete turístico. Moacyr Scliar

07 de maig 2010






A veces, el destino se parece a una pequeña tempestad de arena que cambia de dirección sin cesar. Tú cambias de rumbo intentando evitarla.
Y entonces la tormenta también cambia de dirección, siguiéndote a ti.
Tú vuelves a cambiar de rumbo. Y la tormenta vuelve a cambiar de dirección, como antes. Y esto se repite una y otra vez. Como una danza macabra con la Muerte antes del amanecer.
Y la razón es que la tormenta no es algo que venga de lejos y que no guarde relación contigo.
Esta tormenta, en definitiva, eres tú. Es algo que se encuentra en tu interior.
Lo único que puedes hacer es resignarte, meterte en ella de cabeza, taparte con fuerza los ojos y las orejas para que no se te llenen de arena e ir atravesándola paso a paso. Y en su interior no hay sol, ni luna, ni dirección, a veces ni siquiera existe el tiempo.
Allí solo hay una arena blanca y fina, como polvo de huesos, danzando en lo alto del cielo.
Imagínate una tormenta como esta. Y tú en verdad la atravesarás, claro está.
La violenta tormenta de arena. La tormenta de arena metafísica y simbólica.
Pero por más metafísica y simbólica que sea, te rasgará cruelmente la carne como si de mil cuchillas se tratase. Muchas personas han derramado allí su sangre y tu, asimismo, derramarás allí la tuya. Sangre caliente y roja. Y esa sangre se verterá en tus manos.
Tu sangre y, también, la sangre de los demás.
Y cuando la tormenta de arena haya pasado, tú no comprenderás cómo has logrado cruzarla con vida. ¡No! Ni siquiera estarás seguro de que la tormenta haya cesado de verdad. Pero una cosa si quedara clara. Y es que la persona que surja de la tormenta no será la misma persona que penetró en ella.
Y ahí estriba el significado de la tormenta de arena.


Kafka en la orilla. Haruki Murakami

23 d’abril 2010


SANT JORDI 2010

13 d’abril 2010



Avui, a les vuit del vespre es fa la presentació oficial (i virtual) del llibre de recopilació de poemes “Totes les sortides dignes” a l'Editorial Petròpolis.
Aquest llibre és una nova iniciativa (i ja en van tres!) d'en Jesús Tibau i consta d'una sèrie de poemes que han creat alguns dels lectors del seu bloc.
Es pot llegir el llibre en línia, descarregar-lo en pdf i comprar-lo en format paper.

I aqui en teniu la invitació