Pero yo ya no soy yo.
Ni mi casa es ya mi casa.


Romance sonámbulo (fragment). Federico García Lorca

Formas de volver a casa. Alejandro Zambra

No me arrepiento de nada
Desde la mujer que soy,
a veces me da por contemplar
aquellas que pude haber sido;
las mujeres primorosas,
hacendosas, buenas esposas,
dechado de virtudes,
que deseara mi madre.
No sé por qué
la vida entera he pasado
rebelándome contra ellas.
Odio sus amenazas en mi cuerpo.
La culpa que sus vidas impecables,
por extraño maleficio,
me inspiran.
Reniego de sus buenos oficios;
de los llantos a escondidas del esposo,
del pudor de su desnudez
bajo la planchada y almidonada ropa interior.

Estas mujeres, sin embargo,
me miran desde el interior de los espejos,
levantan su dedo acusador
y, a veces, cedo a sus miradas de reproche
y quiero ganarme la aceptación universal,
ser la "niña buena", la "mujer decente"
la Gioconda irreprochable.
Sacarme diez en conducta
con el partido, el estado, las amistades,
mi familia, mis hijos y todos los demás seres
que abundantes pueblan este mundo nuestro.

En esta contradicción inevitable
entre lo que debió haber sido y lo que es,
he librado numerosas batallas mortales,
batallas a mordiscos de ellas contra mí
-ellas habitando en mí queriendo ser yo misma-
transgrediendo maternos mandamientos,
desgarro adolorida y a trompicones
a las mujeres internas
que, desde la infancia, me retuercen los ojos
porque no quepo en el molde perfecto de sus sueños,
porque me atrevo a ser esta loca, falible, tierna y vulnerable,
que se enamora como alma en pena
de causas justas, hombres hermosos,
y palabras juguetonas.
Porque, de adulta, me atreví a vivir la niñez vedada,
e hice el amor sobre escritorios
-en horas de oficina-
y rompí lazos inviolables
y me atreví a gozar
el cuerpo sano y sinuoso
con que los genes de todos mis ancestros
me dotaron.

No culpo a nadie. Más bien les agradezco los dones.
No me arrepiento de nada, como dijo la Edith Piaf.
Pero en los pozos oscuros en que me hundo,
cuando, en las mañanas, no más abrir los ojos,
siento las lágrimas pujando;
veo a esas otras mujeres esperando en el vestíbulo,
blandiendo condenas contra mi felicidad.
Impertérritas niñas buenas me circundan
y danzan sus canciones infantiles contra mí
contra esta mujer
hecha y derecha,
plena.

Esta mujer de pechos en pecho
y caderas anchas
que, por mi madre y contra ella,
me gusta ser.



No me arrepiento de nada. Gioconda Belli

Donde habite el olvido,
En los vastos jardines sin aurora;
Donde yo sólo sea
Memoria de una piedra sepultada entre ortigas
Sobre la cual el viento escapa a sus insomnios.

Donde mi nombre deje
Al cuerpo que designa en brazos de los siglos,
Donde el deseo no exista.

En esa gran región donde el amor, ángel terrible,
No esconda como acero
En mi pecho su ala,
Sonriendo lleno de gracia aérea mientras crece el tormento.

Allí donde termine este afán que exige un dueño a imagen suya,
Sometiendo a otra vida su vida,
Sin más horizonte que otros ojos frente a frente.

Donde penas y dichas no sean más que nombres,
Cielo y tierra nativos en torno de un recuerdo;
Donde al fin quede libre sin saberlo yo mismo,
Disuelto en niebla, ausencia,
Ausencia leve como carne de niño.

Allá, allá lejos;
Donde habite el olvido.

Donde habite el olvido. Luis Cernuda

Qui seria suficientment insensat com per morir sense haber donar com a mínim una volta a la seva presó?


Marguerite Yourcenar

És molt senzill: només s'hi veu bé amb el cor.
L'essencial és invisible als ulls.

El Petit Princep. Antoine de Saint-Exupéry

Pensa en quant m'estimes. No et demanaré que m'estimis sempre com
ara, però si que et demano que ho recordis.
Passi el que passi sempre quedarà dintre meu alguna cosa del que sóc
aquesta nit.

Suau és la nit. Scott Fitgerald

No sé interpretar el mapa de este océano desconocido.
Estoy perdido.

Irredento. Álex Portero

Un fil vermell invisible connecta aquells que estan destinats a trobar-se,
tot i el pas del temps, del lloc i de les circumstàncies.
El fil vermell pot tensar-se o embolicar-se però mai no podrà trencar-se.
A la Lluna hi habita un senyor vellet, amb tants anys que l'anomenen l’avi
de la Lluna.
L’avi vigila el món des de casa seva i la seva feina és lligar un fil vermell
al canell de tot nou nat. Un fil vermell amb moltes terminacions esfilaguersades
cada una de les quals anirà lligat al canell de les persones
destinades a trobar-se amb el nou ésser al llarg de tota la seva vida.
El fil vermell podrà estirar-se, embolicar-se, lligar-se però
mai no es trencarà, perquè el fil vermell és el destí escrit de cada persona.

Puc parlar de tu com la meva ombra
ets silenci, veu, cançó i amiga;
puc trobar el teu rastre si ho volgués així,
sé perfectament on et vaig deixar.


Sense la Lluna. Alejandro Filio

Si el amor, como todo, es cuestión de palabras,

acercarme a tu cuerpo fue crear un idioma.




El amor. Luis García Montero

La vida és quelcom meravellós que balla, salta, vola, riu i pasa.


Jacques Henri Lartigue

Yo no creo como ellos creen, no vivo como ellos viven,
no amo como ellos aman...
Moriré como ellos mueren.


Fuegos. Marguerite Yourcenar

Pero ¿qué máscara nos ponemos o qué máscara nos queda cuando estamos en soledad, cuando creemos que nadie, nadie, nos observa, nos controla, nos escucha, nos exige, nos suplica, nos intima, nos ataca?



Sobre héroes y tumbas. Ernesto Sábato

Fue una espera interminable. No sé cuánto tiempo pasó en los relojes, de ese tiempo anónimo y universal de los relojes, que es ajeno a nuestros sentimientos, a nuestros destinos, a la formación o al derrumbe de un amor, a la espera de una muerte. Pero de mi propio tiempo fue una cantidad inmensa y complicada, lleno de cosas y vueltas atrás, un río oscuro y tumultuoso a veces, y a veces extrañamente calmo y casi mar inmóvil y perpetuo donde María y yo estábamos frente a frente contemplándonos estéticamente, y otras veces volvía a ser río y nos arrastraba como en un sueño a tiempos de infancia y yo la veía correr desenfrenadamente en su caballo, con los cabellos al viento y los ojos alucinados, y yo me veía en mi pueblo del sur, en mi pieza de enfermo, con la cara pegada al vidrio de la ventana, mirando la nieve con ojos también alucinados. Y era como si los dos hubiéramos estado viviendo en pasadizos o túneles paralelos, sin saber que íbamos el uno al lado del otro, como almas semejantes en tiempos semejantes, para encontrarnos al fin de esos pasadizos, delante de una escena pintada por mí como clave destinada a ella sola, como un secreto anuncio de que ya estaba yo allí y que los pasadizos se habían por fin unido y que la hora del encuentro había llegado.


El túnel. Ernesto Sábato

Habría que vivir como espectador de la propia vida.
Para añadirle el sueño que le diera conclusión.
Pero uno vive, y los otros sueñan tu vida.


El primer hombre. Albert Camus


El quadre és de Magritte

Aviat vaig descobrir que la vida consta de dos elements contradictoris:
un eren les paraules, que poden canviar el món.
L'altre era el propi món, que no té res a veure amb les paraules.

Yukio Mishima

No puc canviar la direcció del vent, però si maniobrar amb les cordes
del meu estel.
La transformació forma part de la vida.
La llenya es transforma en foc, els núvols en pluja, els capolls en seda.


La princesa de jade. Coia Valls

Silenci
per sentir nítidament
la vida.

Remei Margarit

Estimar vol dir deixar anar, mirar per l'altre i no enganxar-nos-hi.
Si ho fem, li neguem la possibilitat de volar.
Hem de ser generosos amb els afectes.
I viatjar lleugers amb la convicció que res no ens pertany.


La princesa de jade. Coia Valls

No te preocupes no me he ido,
¿cómo iba a irme sin saber?
Somos el tiempo que nos queda.

[...]

¿Cómo evitar el simulacro,
cómo vivir sin desvivirnos?
Surcan los días por tu vientre.
Somos el tiempo que nos queda.

Somos el tiempo que nos queda. José Manuel Caballero Bonald

Vamos aprendiendo que lo que nos pareció gravísimo llegará un día en que nos resulte neutro, sólo un hecho, sólo un dato. Que la persona sin la que no podíamos estar y por la que no dormíamos, sin la que no concebíamos nuestra existencia, de cuyas palabras y de cuya presencia dependíamos día tras día, llegará un momento en que ni siquiera nos ocupará un pensamiento, y cuando nos lo ocupe, de tarde en tarde, será para un encogimiento de hombros, y a lo más que alcanzará ese pensamiento será a preguntarse un segundo:
"¿Qué se habrá hecho de ella?", sin preocupación ninguna, sin curiosidad siquiera.

Los enamoramientos. Javier Marías

Quan tinc molta por, noto que la mecànica del meu cor patina fins al punt que m'assemblo a una locomotora de vapor en el moment de que les seves rodes xerriquen en una corba. Viatjo sobre els rails de la meva pròpia por.
De què tinc por? . De tu, en fi, de mi sense tu.
El vapor, pànic mecànic del meu cor, és filtra per sota els rails.


La mecànica del cor de Mathias Malzieu

Cau un pètal
de la flor del cirerer:
silenci a la muntanya.

Haiku de primavera. Kenneth Tanemura

En cadascú de nosaltres està escrita la raó dels nostres actes; un codi que conté l’essència del nostre destí; aquest codi té, al meu entendre, el sentit d’una metàfora.
… Com es pot viure en un món amb qui un no està d’acord? Com viure amb la gent si un no considera pròpies ni les seves penes ni les seves alegries? Si un sap que no forma part d’ells?.


L'Immortalitat. Milan Kundera

Contemplamos el mundo que nos rodea en silencio. Hemos tardado toda una vida para aprender a hacerlo.
Al parecer, sólo los viejos son capaces de estar juntos sin decir nada y sentirse bien. Los jovenes, impulsivos e impacientes, siempre rompen el silencio.
Es una lástima, pues el silencio es puro.
El silencio es sagrado.
Une a las personas, porque sólo aquellos que se sienten cómodos con la compañía del otro pueden estar juntos sin hablar. Es una gran paradoja.


The Notebook. Nicholas Sparks

Tú vives siempre en tus actos.
Con la punta de tus dedos
pulsas el mundo, le arrancas
auroras, triunfos, colores,
alegrías: es tu música.
La vida es lo que tú tocas.

Tú vives siempre en tus actos. Pedro Salinas

Ahora
en esta hora inocente
yo y la que fui nos sentamos
en el umbral de mi mirada




El árbol de Diana. Alejandra Pizarnik

En realitat és impossible estar completament en un lloc o anar-se’n del tot.
Els que es queden sempre se’n podien haver anat o podrien fer-ho en qualsevol moment, i els que se n’han anat potser s’haurien pogut quedar o podrien tornar.
Quasi tot el món viu així, no? Entre anar-se’n i quedar-se, com en una frontera.

El viatger del segle. Andrés Neuman

Toco tu boca, con un dedo toco el borde de tu boca, voy dibujándola como si saliera de mi mano, como si por primera vez tu boca se entreabriera, y me basta cerrar los ojos para deshacerlo todo y recomenzar, hago nacer cada vez la boca que deseo, la boca que mi mano elige y te dibuja en la cara, una boca elegida entre todas, con soberana libertad elegida por mí, para dibujarla con mi mano en tu cara, y que por un azar que no busco comprender, coincide exactamente con tu boca que sonríe por debajo de la que mi mano te dibuja.
Me miras, de cerca me miras, cada vez más de cerca, y entonces jugamos al cíclope, nos miramos cada vez más de cerca y los ojos se agrandan, se acercan entre sí, se superponen y los cíclopes se miran, respirando confundidos, las bocas se encuentran y luchan tibiamente, mordiéndose con los labios, apoyando apenas la lengua en los dientes, jugando en sus recintos donde un aire pesado va y viene con perfume viejo y un silencio. Entonces mis manos buscan hundirse en tu pelo, acariciar lentamente la profundidad de tu pelo mientras nos besamos como si tuviéramos la boca llena de flores o de peces, de movimientos vivos, de fragancia oscura. Y si nos mordemos, el dolor es dulce, y si nos ahogamos en un breve y terrible absorber simultáneo de aliento, esa instantánea muerte es bella. Y hay una sola saliva y un solo sabor a fruta madura, y yo te siento temblar contra mí como una luna en el agua.

Rayuela. Julio Cortázar

El besaràs. I el bes que li faràs serà la mesura
de tots els altres petons de la teva vida.

Cors a l'Atlàntida

Afirmaven convençudes que el temps resol molts problemes i jo no entenia
com podia resoldre'ls el temps tot sol, a mi em semblava que les hores i
els dies passaven sense moure res, em fixava que els rellotges que servien
per apamar-lo no feien altra cosa que donar voltes i voltes sobre el mateix
eix per tornar sempre al mateix punt, sempre tornaven a ser les dotze o
les sis, em feia l'efecte que les busques giraven en el buit, un laberint
d'hores que no trobaven cap sortida, i que els únics senyals que deixaven
del seu pas sobre les coses i les persones eren una capa de pols o unes
arrugues al cos; per això trobava estúpid que els grans diguessin que el
temps ho arreglava tot, quan fins i tot jo podia veure que el que feia
el pas del temps era espatllar-ho tot, malmetre-ho tot, desballestar-ho tot.
El temps només comptava cap enrere.

Pa negre. Emili Teixidor

Ella es va passar la vida buscant la seva atmosfera ideal per crear…
Un dia a l’avió em va dir:
- Crec que la meva olor de creació és la barreja de la teva respiració amb la meva.- Aleshores va respirar fortament i em va indicar que també ho fes. Vam exhalar i vam inspirar dues o tres vegades-.
Ja venen les idees…- va dir mentre em somreia.
Em vaig sentir afalagat i alhora molt avergonyit. No vaig tornar a dir res en aquell avió. Gairebé vaig procurar no respirar i va ser un viatge llarg de vuit hores entre Mont-real i Barcelona.
De vegades és difícil acceptar que et diguin una cosa tant bonica.

Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo. Albert Espinosa

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Dóna'm la mà. Joan Salvat-Papasseit

BON NADAL I FELIÇ ANY NOU!!!!!!!!!!!!

Ella tenia el Do de reconèixer l'olor de cada persona en qualsevol lloc.

L'amor en els temps del còlera. Gabriel García Márquez

S’odia el que es tem, és a dir, el que es pot ser, el que en part sentim que som.
Ens odiem a nosaltres mateixos. Les qualitats més interessants i fèrtils de cadascú són aquelles que un odia més en si i en els altres. Per que en l’odi està tot: amor, enveja, ignorància, misteri i ànsia de conèixer i posseir. L’odi fa patir.
Vèncer l’odi és donar un pas cap el coneixement i domini de si, és justificar-se i per tant deixar de patir.
Patir sempre és culpa nostre.

L’ofici de viure. Cesare Pavese

Sota la pluja desplego un mapamundi.

Sota la pluja. Joan Brossa

Elles no t’abandonaran.
Passarà el temps, s’esborrarà el desig
-aquesta fletxa d’ombra-
i els rostres sensuals, intel•ligents, bellíssims,
s’ocultaran en un mirall dins teu.
Cauran els anys i avorriràs els llibres.
Davallaràs encara,
i perdràs, fins i tot, la poesia.
El soroll fred de la ciutat als vidres
anirà esdevenint l’única música,
i les cartes d’amor que hauràs guardat
la teva última literatura.


No llencis les cartes d'amor. Joan Margarit

I quan me’n adono de com passarem per aquest món sense deixar cap
empremta desprès de haver viscut unes vides estúpides, comprenc amb
ràbia que a la vida l’únic que compta és l’amor.

La neu. Orhan Pamuk

(Poema IV del Libro I)


Si yo te comentase que la vida es mentira,
háblame del amor o de tu cuerpo,
de la noche contigo.

Y recuérdame luego
los días que son días porque alguien me ama
o acaso
porque tú me prefieres.

Diario cómplice. Luis Garcia Montero

El suïcidi és l’absència total de música.

Josep Palau i Fabre. (París, octubre-novembre del 1947)

Ànima

Silencis,
silencis que parlen sols,
silencis que ho diuen tot.
Mirades,
mirades que traspassen cors,
mirades que ho veuen tot,
quan tot ets tu.
Parlar-te, que em parlis,
que sigui real,
dir-te mil vegades el que sento,
i que sigui sempre sorprenent,
la simplicitat de mots i gestos,
la infinita complexitat
dels nostres equilibris,
de les nostres voluntats,
la vida, només la vida,
la vida al teu costat.



Tu

Conjunció impossible,
d'estrelles i volcans,
deliris improbables,
de desig i ànimes creuades,
el món als teus llavis,
i els teus llavis al meu cos,
i el meu cos en el teu,
i tots dos junts,
una vida tot just començada.

Underneath (blog)

Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.

D'Imitació del foc. Bartomeu Rosselló-Pòrcel

Cada segon amb tu compte més que qualsevol altre segon.

Tant de bo fos cert. Marc Levy

La nostra existència no és res més que una petita escletxa de llum entre dues eternitats de tenebres.

Vladimir Nabokov

Fabriquem una màscara per trobar-nos amb les màscares dels altres.
I després ens preguntem per què no tenim a qui estimar, per què ens sentim tan sols.


Eshin

La teva mirada més lleu m'obrirà
encara que jo m’hagi tancat com un puny;
sempre obres, pètal a pètal, el meu esser,
com la primavera obre tocant
habilment, misteriosament,
la seva primera rosa.
No sé que hi ha en tu que obre i tanca
però, és cert que alguna cosa em diu
que la veu dels teus ulls
és més profunda que totes les roses.
Ningú, ni tant sols la pluja
té unes mans tan petites.


E.E. Cummings

Escampades a la taula
dibuixen abstractes mapes, les molles,
camins il.legibles de tendresa
entre dos plats.
I presencien geloses l’art,
de vegades absent de paraules,
d’estimar-nos.

A la barana dels teus dits (38).Tibau, Jesús Ma.

És la claror daurada de la posta
D'un dia de tardor
Que veig els teus ulls i
Que m'ofrenen
La teva tremolor.
És aquell deix cansat, com d'arribada,
Després de tràngol forts,
A l'esperat recer on tots els somnis
Troben la pau dels ports.
És el somriure lleu, la veu sonora
D'haver estimat ja tant,
Que em prenen dolçament i se m'emporten
Sense saber on van...


Claror de tardor. Rosa Leveroni

Recordo haver escrit que, al final del dia, només una cosa era essencial per mi: estar amb tu. No puc imaginar-me seguir escrivint si tu ja no hi ets. Tu ets allò essencial sense el qual tota la resta, encara que sembli molt important, perd tot el seu sentit i la seva importància. Et dic això a la dedicatòria del meu últim treball.
Acabes de fer 82 anys. Has encongit sis centímetres, no peses més de quaranta-cinc kilos i segueixes igual de bella, elegant i desitjable com quan et vaig conèixer.
Fa cinquanta-vuit anys que vivim junts i t'estimo més que mai. T'escric per comprendre el que he viscut, el que hem viscut junts. Fa poc que m'he tornat a enamorar de tu una vegada més i sento de nou dins meu el buit devorador que només es calma abraçant el teu cos contra el meu.[...] Escolto la veu de Kathleen Ferrier que canta die Welt ist leer, Ich will nicht leben mehr i em desperto.
Espio la teva respiració, la meva mà t'acarona.
A cap dels dos ens agradaria tenir que sobreviure a la mort de l'altre.
Sovint ens hem dit que, en el cas de tenir una segona vida, ens agradaria passar-la junts.


Carta a D. Història d'un amor. André Gorz

He escoltat cançons, les he ballat, n'hi ha que m'han fet riure, somiar i també he plorat amb algunes però mai n'havía pintat cap...

"Soy tu aire..."